AIGUAFORTS

He acabat de llegir el llibre d’en Joan Margarit “El primer frío”, una edició bilingüe a manera d’antologia del poeta dels anys 1975 a 1995. A la pàgina 400 una perla:

Et miro entre la gent i tu no em veus.
Els músics ambulants
barregen els seus sons a un sorollós concert.
Veig en la teva cara la cremada
que el costum de mirar-te
havia ja esborrat.
La teva història llunyana
s’enfonsa en els carrers estrets i foscos
dels voltants de la Rambla.
Potser a algun lloc encara hi ha la cuina
on vas caure dels braços de la teva mare
damunt l’oli roent.
Pesen els anys amb tu
amuntegats com neu a una teulada.
No m’has vist, i els meus ulls, igual que llavis,
freguen la teva barba d’uns quanta dies
i la vella cremada que et travessa
la cara i la vida.
Tots hem caigut des d’alguns braços
i l’horrorosa cicatriu acaba
sent un senyal d’amor que ens acompanya.

(Avui això ha estat per a tu, Sandra. Brindo a la teva salut!)

RETORNAR/RETROBAR-SE, SEMPRE ES POT RETORNAR/RETROBAR-SE

Avui m'he adonat que feia dies que no entrava.
Avui m'he adonat que feia dies que no publicava.
Avui m'he adonat que necessitava temps.
Avui m'he adonat que, precisament, de temps mai no n'hi ha, o potser, n'hi ha massa i el que manca és capacitat per aprofitar-lo....

Vull escriure algun poema. Quant de temps fa que no n'escric cap? Massa temps, de ben segur, però és que aquest any està sent tant i tant negre.... Tant i tant desastrós.... Tant i tant fosc.... I jo tinc tantes i tantes excuses!

Tinc por, tinc masses pors, tinc masses ombres fosques dintre meu que em roseguen. Però el teclat avui em deixa vomitar-ne alguna.

Avui de ben segur que no escriure res (potser per por a fracassar?). Demà ja intentaré refer-me de tot plegat i recomençar de nou.

AHIR VA FER 8 ANYS

Ahir va fer 8 anys que em vaig casar. Vuit anys és una quarta part de la meva vida. És molt de temps. Per això, jo pensava que era un bon motiu de celebració. Però si haig de ser sincer, no va ser un gran dia, ni tant sols un bon dia o un dia normal. Tampoc va ser tan sols un dia mediocre. Va ser un dia horrible.

Jo i la meva dona feia dies que hi pensàvem. Fins i tot varem muntar un viatge a París el cap de setmana, per gaudir d’uns dies especials (que realment van ser-ho). I com a colofó teníem pensat el dimarts celebrar-ho a casa, amb un sopar especial, junt als nostres gats (“els nostres nens”).

Però la Tabi ja feia dies que no anava a l’hora i la setmana passada ja ens va donar un bon ensurt en tenir-la de portar d’urgències al veterinari. S’ofegava. Tenia líquid a la pleura. El diagnòstic era clar: infecció o càncer.

Però la Tabi és una campiona i va suportar les proves i l’extracció del líquid. Respirava ja bé i tornava a menjar. Podíem marxar a París, però amb l’ai al cor, pendents del resultat de l’anàlisi per determinar l’abast del problema.

Dilluns per la nit vam tornar del mini viatge. La Tabi feia bona cara. Només va durar mitja hora. Es tornava a ofegar. Ahir pel matí ja ens vam llevar malament, preocupats. Vam trucar al veterinari cap al migdia. Veredicte: era aconsellable l’eutanàsia. Mai havia tingut de decidir la mort de res. És dur, és molt dur.

Va ser un drama haver-se d’acomiadar. Va ser un drama estar al seu costat en els últims moments. Va ser un drama sortir del veterinari. És un drama pensar que ja no la veurem més.

El nostre 8è. aniversari? El meu pare ens va felicitar per la nit. Nosaltres ni tant sols ens havíem adonat del dia que era. Quines ganes que tinc que acabi aquest any de merda...

NO HEM INVENTAT RES!...

Aquests dies tinc entres mans el llibre KHAMRIYYAT, POESIA BÀQUICA, d'Abú-Nuwàs, traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil.

No puc dir massa d'aquest autor que va passar pràcticament tota la seva vida a Bagdad entre els s. VIII i IX dC. La seva Biografia es pot trobar a Internet a diferents llocs (wikipedia, etc.), però el que realment m'ha sorprès és que en aquesta època hi hagués algun autor que fes obertament poemes homoeròtics com el següent (i que hagin arribat fins als nostres dies!):

T'allunyes dels plaers, em diuen els censors,
quan saben ells prou bé com jo desitjo els nois
de plàcida mirada que caminant remenen.
Si el cor tinc dividit entre els ulls del coper
i el vi dintre la gerra, com me'n podré allunyar?
Si anés per bon camí seria un més dels homes
que es pot anar fent ric o pot acabar pobre.
Però la riquesa gasto en les nits de disbauxa
i és la meva pobresa la unió amb l'amat.
Res millor hi ha a la vida que beure un bon vi
amb plaent companyia dels qui sols són semblants
a les violes i murtres, a les roses badades.
Vulguem o no vulguem les copes ens sedueixen
quan un ens ve a cantar: "Vós que enceneu el foc
amb la pedra gastada, quan vulgueu del meu calor veniu, preneu l'espurna."

I és que no vivim en una societat tan i tan avançada/innovadora/rupturista. NO HEM INVENTAT RES!

ALTRES ARTS (2)

Ja he acabat el llibre de la Nati Soler i, francament, n'he sortit una mica desfet (en el millor dels sentits de la paraula). Ell ha acabat més amb mi que no pas a la inversa. Em queda un bon regust de boca.

Un últim tastet d’allí on m'hi he vist reflectit:

De petita, volia ser poeta,
se'm feia estrany que
no els contractessin per passar el dit
per la pols del temps de les tardes, eternes,
en què jo aprenia a cosir peces inútils,
camises de dormir de núvia,
estovalles per a berenar damunt l'herba,
enagos perquè no claregessin les cames...
No vaig entendre mai
perquè els poetes no anaven casa per casa
a amanir les insulses menges,
presentades a taula,
ama l'ànim de saciar flàccids ventres,
amb verbs de plaer,
adjectius irrenunciables,
impossibles paisatges,
falòrnies embolicades d'or.
No em van dir mai
que els poetes remenen la pròpia sang
a la recerca de minúsculs tresors,
mengen de la seva costura
i viuen de la seva paraula.

AVUI TANT SOLS ESCRIC

Les meves mans
han perdut
el tacte amable
del teu rostre.

I tot jo he perdut
les ganes de viure.

ALTRES ARTS (1)

Tinc la sort de conèixer una gran poetessa. De la relació que en tinc, n’extrec que és una persona humil, senzilla, treballadora, i amb una riquesa interior que es desborda per tots i cada un dels versos que destil•la. M'agradaria fer partícip aquest blog del plaer de la seva lectura, tot dixant-ne constància.

Ara mateix estic llegint un dels seus darrers treballs "La casa amb set butxaques" (Premi Grandalla de Poesia 2008 Principat d'Andorra, Pagès Editors). De qui parlo? De la Nati Soler, és clar!. N'he triat un poema. No se si és el millor, ni si és el més representatiu, ni si és el que més agrada a l'autora. Simplement a mi m'abelleix posar-lo:

Repassem la història, covards
ens transvestim de nina russa
per tancar una por dins una altra por
i fer de la veritat una balda fèrria.



Imatge extreta de www.pageseditors.com