Ja he acabat el llibre de la Nati Soler i, francament, n'he sortit una mica desfet (en el millor dels sentits de la paraula). Ell ha acabat més amb mi que no pas a la inversa. Em queda un bon regust de boca.
Un últim tastet d’allí on m'hi he vist reflectit:
De petita, volia ser poeta,
se'm feia estrany que
no els contractessin per passar el dit
per la pols del temps de les tardes, eternes,
en què jo aprenia a cosir peces inútils,
camises de dormir de núvia,
estovalles per a berenar damunt l'herba,
enagos perquè no claregessin les cames...
No vaig entendre mai
perquè els poetes no anaven casa per casa
a amanir les insulses menges,
presentades a taula,
ama l'ànim de saciar flàccids ventres,
amb verbs de plaer,
adjectius irrenunciables,
impossibles paisatges,
falòrnies embolicades d'or.
No em van dir mai
que els poetes remenen la pròpia sang
a la recerca de minúsculs tresors,
mengen de la seva costura
i viuen de la seva paraula.