Tot té un inici i tot té un final. Aquest és un principi que infinitat de savis han enunciat al llarg de la vida de l’home, no descobreixo res de nou.
Així doncs, aquest blog que ara començo no espero que sigui transcendentalment important, tant sols que serveixi per difondre els meus pensaments, les meves idees, les meves inquietuds...
Tinc una bona amiga que si ara està llegint aquestes paraules pensarà que més valdria que posés això en el perfil, però no serà així (perdona’m Sandra).
No em demoraré més, tant sols dir-vos que aquest bloc serà eminentment poètic, en català i meu. Amb tot, i com tot en aquest món, em permetré “llicències”, així que, avisats en quedeu.
Desitjo que, si algú em llegeix, l’ompli tant com a mi.
Juliol 2009

divendres, 20 de novembre del 2009

AIGUAFORTS

He acabat de llegir el llibre d’en Joan Margarit “El primer frío”, una edició bilingüe a manera d’antologia del poeta dels anys 1975 a 1995. A la pàgina 400 una perla:

Et miro entre la gent i tu no em veus.
Els músics ambulants
barregen els seus sons a un sorollós concert.
Veig en la teva cara la cremada
que el costum de mirar-te
havia ja esborrat.
La teva història llunyana
s’enfonsa en els carrers estrets i foscos
dels voltants de la Rambla.
Potser a algun lloc encara hi ha la cuina
on vas caure dels braços de la teva mare
damunt l’oli roent.
Pesen els anys amb tu
amuntegats com neu a una teulada.
No m’has vist, i els meus ulls, igual que llavis,
freguen la teva barba d’uns quanta dies
i la vella cremada que et travessa
la cara i la vida.
Tots hem caigut des d’alguns braços
i l’horrorosa cicatriu acaba
sent un senyal d’amor que ens acompanya.

(Avui això ha estat per a tu, Sandra. Brindo a la teva salut!)

Publicat per a