Jo i la meva dona feia dies que hi pensàvem. Fins i tot varem muntar un viatge a París el cap de setmana, per gaudir d’uns dies especials (que realment van ser-ho). I com a colofó teníem pensat el dimarts celebrar-ho a casa, amb un sopar especial, junt als nostres gats (“els nostres nens”).
Però la Tabi ja feia dies que no anava a l’hora i la setmana passada ja ens va donar un bon ensurt en tenir-la de portar d’urgències al veterinari. S’ofegava. Tenia líquid a la pleura. El diagnòstic era clar: infecció o càncer.
Però la Tabi és una campiona i va suportar les proves i l’extracció del líquid. Respirava ja bé i tornava a menjar. Podíem marxar a París, però amb l’ai al cor, pendents del resultat de l’anàlisi per determinar l’abast del problema.
Dilluns per la nit vam tornar del mini viatge. La Tabi feia bona cara. Només va durar mitja hora. Es tornava a ofegar. Ahir pel matí ja ens vam llevar malament, preocupats. Vam trucar al veterinari cap al migdia. Veredicte: era aconsellable l’eutanàsia. Mai havia tingut de decidir la mort de res. És dur, és molt dur.
Va ser un drama haver-se d’acomiadar. Va ser un drama estar al seu costat en els últims moments. Va ser un drama sortir del veterinari. És un drama pensar que ja no la veurem més.
El nostre 8è. aniversari? El meu pare ens va felicitar per la nit. Nosaltres ni tant sols ens havíem adonat del dia que era. Quines ganes que tinc que acabi aquest any de merda...
