REFLEXIÓ

Ahir va ser el meu aniversari. Quanta vaig fer? Això no importa. El que té realment importància és que vaig poder ratificar-me en els meus temors més íntims.
Què és l’amistat? Amic és aquell que es recorda de tu, et té en ment i de tant en tant es preocupa per tenir noves teves. És aquell que t’envia un missatge pel teu aniversari i pots llegir entre línies que està allí, pel que faci falta. És aquell que no es recorda del teu aniversari, però com que ja té costum de preocupar-se per tu, et truca per qualsevol altre cosa i tu li dius “ei!, no et recordes que avui és el meu aniversari?”. És aquell que et té anotat en la seva agenda, el seu mòbil, el facebook... i aprofita l’avinentesa per dir-te que avui a pensat en tu.
Però també tens els falsos amics, els que diuen que són amics i quan es creuen en tu amb cotxe fan veure que no t’han vist, els que sols es recorden de tu per demanar-te favors, els que no es preocupen del teu estat d’ànim fins al punt de no mostrar interès/preocupació pels fets importants (pèrdues, bones noves, etc.), els que no saps res d’ells durant dies i dies, els que fan veure que tot segueix igual quan tu estàs dolgut amb ells pels seu comportament deslleial, els que t’abandonen perquè no els hi resultes prou divertit o bé perquè no segueixes el seu ritme, els que quan tenen nous amics deixen els vells, etc. I avui em reafirmo: “No en vull d’aquestos mals amics!”.
I no, no tinc la crisis dels 32.

FA UN MES

Avui fa un mes que la meva àvia va marxar. Tot fou tan ràpid, que encara ara crec que no en sóc suficientment conscient de tot plegat. Per això m’agradaria retre-li aquest petit homenatge i publicar la carta que vaig llegir-li en el seu funeral. Para ti abuela, estés donde estés, te quiero:

Abuela,

Como querías, nos tienes aquí, a tu lado, despidiéndote. No querías que llorásemos. Querías que hiciéramos una ceremonia sencilla, tal como tú eras. Y lo siento, pero lloramos.

Te has ido como siempre habías deseado. Rápido, indoloro, sin dar trabajo a nadie. Y ahora nos sentimos todos un poco más solos, aunque te llevamos en el corazón y parece que aún ahora estamos oyendo tu voz, y tu risa…

Me acuerdo, cuando de pequeño, me cogías con tus brazos y me ponías en la cama a hacer la siesta. O tantas y tantas veces como agarrabas del brazo a mi abuelo y lo llevabas a pasear, derrotado como estaba por su enfermedad. Tú siempre has sido fuerte, llena de coraje y alegría. Sin ti, él no habría tenido la calidad de vida que tú le ofreciste.

No quisiera alargarme más. Solo quiero darte las gracias por haber estado allí, por haber sido tal y como fuiste, por haberte entregado a nosotros como lo hiciste. Todos los tuyos te queremos y estés donde estés, sabemos que seguirás cuidando de nosotros.

Esto no es un adiós, solo es un hasta pronto.

DUAL (II)

Les rialles
pel fosc passadís,
com vida,
avancen fermes,
vers a tu
- sols per tu -
per fi alliberades
de la gola
- la meva gola -
que els hi feia presa.

Gaudeix-les pausadament,
no hi ha temor,
no hi ha fredor,
no hi ha paor,
paladeja-les. Són les últimes.


Responent a la Sandra des del seu blog Papallones en la llum

DUAL (I)

Les paraules
fugen sense mi,
lluny de mi,
ocultes de mi,
vers a tu
- sols per tu -
per fi alliberades
de la gola
- la meva gola -
que els hi feia presa.

Glopeja-les suaument,
no t’ennueguis,
no t’atabalis,
no t’exaltis,
paladeja-les. Són les últimes.

ASSAIG

Sols la calidesa
sota els meus peus
dóna vida
a aquest cor
que cerca la pau
que ofereix el vent,
de marinada
i de sal
de la platja,
que convida
- hivern cru -
a fer-hi un salt.

¿On són els ocells
que cerquen picant
molletes de pa
i grans d’arròs cuit?


Avui em sento una mica desassossegat. Mirant les notícies tan sols podia veure destrucció en forma d'incendis al llarg del nostre territori. Aquest hivern on aniran el ocells a cercar aliment?