Aquests dies tinc entres mans el llibre KHAMRIYYAT, POESIA BÀQUICA, d'Abú-Nuwàs, traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil.
No puc dir massa d'aquest autor que va passar pràcticament tota la seva vida a Bagdad entre els s. VIII i IX dC. La seva Biografia es pot trobar a Internet a diferents llocs (wikipedia, etc.), però el que realment m'ha sorprès és que en aquesta època hi hagués algun autor que fes obertament poemes homoeròtics com el següent (i que hagin arribat fins als nostres dies!):
T'allunyes dels plaers, em diuen els censors,
quan saben ells prou bé com jo desitjo els nois
de plàcida mirada que caminant remenen.
Si el cor tinc dividit entre els ulls del coper
i el vi dintre la gerra, com me'n podré allunyar?
Si anés per bon camí seria un més dels homes
que es pot anar fent ric o pot acabar pobre.
Però la riquesa gasto en les nits de disbauxa
i és la meva pobresa la unió amb l'amat.
Res millor hi ha a la vida que beure un bon vi
amb plaent companyia dels qui sols són semblants
a les violes i murtres, a les roses badades.
Vulguem o no vulguem les copes ens sedueixen
quan un ens ve a cantar: "Vós que enceneu el foc
amb la pedra gastada, quan vulgueu del meu calor veniu, preneu l'espurna."
I és que no vivim en una societat tan i tan avançada/innovadora/rupturista. NO HEM INVENTAT RES!
