Tot té un inici i tot té un final. Aquest és un principi que infinitat de savis han enunciat al llarg de la vida de l’home, no descobreixo res de nou.
Així doncs, aquest blog que ara començo no espero que sigui transcendentalment important, tant sols que serveixi per difondre els meus pensaments, les meves idees, les meves inquietuds...
Tinc una bona amiga que si ara està llegint aquestes paraules pensarà que més valdria que posés això en el perfil, però no serà així (perdona’m Sandra).
No em demoraré més, tant sols dir-vos que aquest bloc serà eminentment poètic, en català i meu. Amb tot, i com tot en aquest món, em permetré “llicències”, així que, avisats en quedeu.
Desitjo que, si algú em llegeix, l’ompli tant com a mi.
Juliol 2009

dimecres, 16 de setembre de 2009

AHIR VA FER 8 ANYS

Ahir va fer 8 anys que em vaig casar. Vuit anys és una quarta part de la meva vida. És molt de temps. Per això, jo pensava que era un bon motiu de celebració. Però si haig de ser sincer, no va ser un gran dia, ni tant sols un bon dia o un dia normal. Tampoc va ser tan sols un dia mediocre. Va ser un dia horrible.

Jo i la meva dona feia dies que hi pensàvem. Fins i tot varem muntar un viatge a París el cap de setmana, per gaudir d’uns dies especials (que realment van ser-ho). I com a colofó teníem pensat el dimarts celebrar-ho a casa, amb un sopar especial, junt als nostres gats (“els nostres nens”).

Però la Tabi ja feia dies que no anava a l’hora i la setmana passada ja ens va donar un bon ensurt en tenir-la de portar d’urgències al veterinari. S’ofegava. Tenia líquid a la pleura. El diagnòstic era clar: infecció o càncer.

Però la Tabi és una campiona i va suportar les proves i l’extracció del líquid. Respirava ja bé i tornava a menjar. Podíem marxar a París, però amb l’ai al cor, pendents del resultat de l’anàlisi per determinar l’abast del problema.

Dilluns per la nit vam tornar del mini viatge. La Tabi feia bona cara. Només va durar mitja hora. Es tornava a ofegar. Ahir pel matí ja ens vam llevar malament, preocupats. Vam trucar al veterinari cap al migdia. Veredicte: era aconsellable l’eutanàsia. Mai havia tingut de decidir la mort de res. És dur, és molt dur.

Va ser un drama haver-se d’acomiadar. Va ser un drama estar al seu costat en els últims moments. Va ser un drama sortir del veterinari. És un drama pensar que ja no la veurem més.

El nostre 8è. aniversari? El meu pare ens va felicitar per la nit. Nosaltres ni tant sols ens havíem adonat del dia que era. Quines ganes que tinc que acabi aquest any de merda...